ballant pel món: Esperant a l’aeroport

Sóc a l’aeroport de Welington. Les 14.00h. En uns minuts apareixerà en Pere per darrera la porta corredissa amb la maleta, despres d’un llarg vol. He estat 6 dies a Wellington esperant veure’l i començar la nostra part del viatge…

Wellington. La capital de

New Zealand

, la capital més petita del mon (amb els mateixos habitants que Mataró, 150.000) és la que em veu esperar, impacient, a en Pere. Sis dies fa que he arribat de Sydney i ara em trobo en un país que tinc moltes ganes d’explorar.

Wellington, la ciutat del vent

Cantant Maorí, amb els tatuatges típics

Wellington és la capital desconeguda (tots hem sentit parlar de Christchurch i Auckland, però on està Wellington?). La ciutat, altrement dita ‘windy city,’ té un tranquil waterfront, un atrafegat carrer de botigues ”

Willis street

” i el millor museu que he vist mai ”Te Papa”.

Els 6 dies els passo a The Nomads, un hostal que no descansa i on cada dia conec a algú. En Mark, un amic neozelandés que faig gràcies al couch surfing, m’ensenya la petita ciutat des de el Mt Victoria i la vida nocturna d’un dilluns (ja us podeu imaginar…) però, això sí, vam sopar en un restaurant que fan només postres!! (Great meal Mark, thank you!!). En David d’Escocia, amb qui comparteixo una caminada per un barri molt acollidor, a l’oest, que acaba amb la visita a una colònia de foques en un lloc anomenat The Red Rocks. Que maques. No hagués pensat mai que aquests animals de 160kg de pes, peluts, amb ulls plorosos i amb una forta olor em semblessin tant “cute”.

El Miguel, d’Uruguai, m’explica mil coses del seu país (crec que serà el meu proper destí, quin pais tant interessant). Decidim deixar la ciutat i fer una excursió per la muntanya. Escollim un National Park a l’atzar i resulta ser el mes aborrit que he vist mai, Belmont Park. Ens passem el dia caminant per un camí de cabres! (ai, de bens… que aquí no hi ha cabres).