Ja soc aquí!

Asseguda a l’estudi de casa, ara tranquil·la. Amb les finestres obertes, sense una gota d’aire. Veient el mar de reüll, mentres escric a l’ordinador el que possiblement sigui el meu últim post.

Entre el mar i jo, les orenetes. Com cada estiu han posat el seu niu al balcó de casa. Han tornat. No pensava que les enyoraria. Però quan les sento, cridar alegres, m’agrada que hi siguin. M’agrada ser aquí.

Estic contenta de ser de nou a casa. Estic contenta de veure les orenetes que cada dia caguen al balcó, de notar aquesta xafogor, de passejar pels carrers que conec, de entendre sense esforç les converses de la gent que em creua pel carrer, de veure les parets blanques de casa, de tornar a sentir que tinc mil coses per fer…

Però… el temps ha passat molt ràpid i també tinc una espècie de tristor dins meu. És un sentiment d'enyorança cap a les emocions que he sentit durant el mesos que he estat fora. Enyoro el conèixer a una persona nova cada dia. Enyoro el caminar per carrers, parcs, platges que no havia vist mai. Enyoro el estar inquieta per saber què passarà els propers minuts. Enyoro les converses que he repetit 100 vegades amb 100 persones diferents (d’on ets, on has estat, fins quan per aquí... i finalment, després de 60 minuts de conversa, recordar preguntar-li el nom), enyoro el “no tenir plans”; ai sí, enyoro el canviar cada segon el rumb...

D’es de que soc a casa que tot està planejat. Els caps de setmana, les visites als amics, el dia d’anar a plaça, els partits del barça i per tant sopar al casal, la feina...No hi ha res a l’atzar. Uf! Com enyoro l’atzar! 

Crec que he tingut sort a l'entendre que fer plans en un viatge com aquest hagués estat un fracàs constant. Sort que no vaig voler tenir-ho tot lligat abans de marxar. Sort! Tant rellevant és el dia d’avui, com el de demà. Tant important és la persona que has conegut avui com la que coneixeràs demà. Cada moment, cada paisatge, cada conversa és una experiència única i et pot fer veure els propers dies d’una manera diferent i per tant fer-te modificar el rumb, aturar-lo o cancel·lar-lo. Sí, he après que el ARA és tant o més important que el DEMÀ.

Em queden tantes coses a dins que m’agradaria, i necessito, compartir ... el sentiment sobre el “Demà” (torno a repetir, sort de l’atzar!), les sensacions de soledat (quin gran aprenentatge), el clima canviant (que bé que vivim a Catalunya), la cultura (la nostre manera de veure les coses no és l’única correcte), uf... quan món hi ha i quan em queda per aprendre! 

Aix... doncs, quin és el resum? El resum són els 144 dies fora de casa, els 26 avions que he agafat, els 48 llits on he dormit, els 11 països que he trepitjat, les 38 ciutats i pobles visitats, els “hola” i “ho sento” en 9 idiomes diferents...  

I el més IMPORTANT les GRANS persones amb qui he compartit el viatge i han fet que aquests mesos fossin únics.

Gracies, Gracias, Obrigada, Thank you, Merci, Danke, Dankie, Xie xie, Terima kasih!!