Noves Aventures a New Zealand!

Decepció!

Arribem amb gran il.lusio a Te Anau, el poble base de les caminades mes maques de Nova Zelanda. Hem conduit sense distreure’ns per arribar abans de que el D.O.C. (Department of Conservation) tanqui. A les 4 en punt estem entrant per la porta. Bien! Tenim 1h per lligar-ho tot i que ens aconsellin sobre quina es la millor excursió, què portar i el temps que farà.

Estem els dos molt emocionats. En Pere vol fer el track de "Milford Sounds" (“the most beautiful track in the world”, algu va dir en una entrevista), la Bàrbara vol fer "Keppler track" (aquesta caminada me la va recomanar un senyor gran molt amable a Wellington). Total: decidirem segons ens diguin els experts del D.O.C...

“Hello, We would like to do a track. We have heard both Milford Sound and Kepler track are very nice. Could you give us some information and advice, please?”. Ens atén una noia asiàtica (serà nascuda a NZ? No en fa cap pinta...). Ens mira amb cara de pocs amics. Ens pregunta si som auto-suficinets, si tenim fogonet, sac per a baixes temperatures, experiència en situacions complicades, coneixaments d’orientació… acompanyant les seves paraules amb fotografies de camins innundats, muntanyes plenes de neu, senyalitzacions impossible de veure...

Ens explica que els "refugis" no tenen aigua corrent (es glacen les tuberies amb el fred), no hi ha mantes, ni calefacció, … només son un sostre amb 4 parets. Comencem a tenir dubtes, ara ja es temporada d’hivern a NZ, no portem fugonet i els nostres sacs de dormir son de primavera. A continuació pensem en que no estem preparats per climes com els que ens ha ensenyat la noia a les fotografies….

Sortim del D.O.C. super decepcionats. Sembla que no podrem fer cap dels dos tracks. Tantes hores de vol, tants kms de cotxe…i no podrem fer els 4 dies per la terra de fiords de Nova Zelanda!

Estem en calent i preferim no decidir res en aquell moment. Per animar-nos, contractem un mini tour que ens portarà a veure cuques de llum en unes coves en què s'accedeix en barques. Resulta ser molt macu. Milers de cuques de llum dins una cova plena d’aigua. En quin lloc mes extrany viuen aquetes criatures, oi?

Bé… demà al matí, quan ens llevem, ho veurem tot més clar i ja decidirem quins seran els nostres plans pels propers dies.

Kepler Track

Bon dia! Aquesta nit no hem passat fred a la furgo i estem contents. Esmorzem i… és el moment de decidir. Què fem? Fem caminada o no? Quina de les dues?

Resultat: preparem la bossa per caminar durant dos dies i una nit. El què decidim fer es caminar fins el primer refugi, Luxumbure Hut, de la Kepler Trak, domir i l’endemà refer el mateix camí de tornada. D’aquesta manera, viurem l’experiència  de dormir en un refugi Neozelandes i podrem veure les vistes que segons ens han dit hi ha des d’alla dalt son espectaculars.

Des del parking ja trobem la primera indicació: 6h fins al refugi. Buf…ens espera un dia llarg..

El camí resulta esta super marcat (hi deuen caminar milers de persones a l’any), la vegetació (molses, falgueres gengants i arbres altíssims) molt tupida i diferent del que estem acostumats en terres catalanes.

Despres d’1h de camí pla pel mig del "forest, comenca la pujada de 1000m de desnivell. Ens anem animant

mutuament i mirem de no parar massa, no volem que les 6h es converteixin en 8. 

Quan portem 2,5h caminant veiem un cartellet que diu. Refugi: 45min. Quèà??? O som molt rapids o aquests kiwis son molt exagerats!

Al refugi coneixem a una noia i un noi de Madrid), una noia Txeca, en Dan (de Chicao) i un noi de Franca. Xarrem una mica i decidim anar junts aàveure les coves que hi ha alla aprop. Ninguú està canstat, tothom ha trigat la meitat del què indicàven les senyals per a fer la caminada.

La cova resulta ser impressionant. Una cova que s’endinsa metres i metres (no arribem al final), amb trams  acompanyats per un riu subterrani. Sovint pots estar copletament dret i de sobte has d’estar quasi bé estirat per poder passar. Que xulo!

En Pere i jo ens retirem quan la prudéncia de veure masses encreuaments ens fa dir què ja en tenim prou. Els nois madrilenys ens segueixen. L’americà i el frances, es fan els valents i continuen fins les 6 de la tarda, perdent-se varies vegades alhora de trobar la sortida! Tot una irresponsabilitat per falta d’experiència, diu en Pere...

La nit al refugi es convertix en un lloc de conversa entre gent que camina sola i gent que camina amb tota la família. Els joves ens seiem a la mateixa taula i xerrem de mil-i-un temes. Xerra que xerres…i no sabem com ens acaben convencent perquè fem la resta de la caminada (total: 60km). Fa molt bon temps, tenim suficient menjar (el que portem i el que els nous amics ens donen) i sembla que la caminada sera mes curta del que indiquen els senyals…Per tant: Sí! Demà seguim amb la caminada (nomes ens queden 45km!).

L’endemà al matí ens llevem abans de que surti el sol. El paissatge és completament diferent al d’ahir. Avui, els núvols estan sota nostre i aquests tapen el llag que ahir dominava tota la vall....Ja us podeu imagiar, fotos i més fotos de cada minut de la sortida del sol.

El camí continua amb un pic de 1.470m. Millor que sigui al començament que no al final! La resta de l'etpa de 15 km que farem avui és per una cresta de muntayes i ens permet veure els llags que tenim a cada costat. Molt sol i bon dia.

La etapa es fa llarga. Avui realment son 6 hores de camí. Deu ser que estem una mica més cansats….El refugi està en una vall, molt humit i solitari. El primer que fem és encendre la llar de foc. Després de sopar amb els nostres companys de camí, nosaltres serem els únics que dormim al costat del foc (tenim sacs de primavera!!).

El dia seguent es el dia dur. Etapa de 20km. Buf… les cames ens van soles... Mai havia caminat tant! Però estem contents. Ho aconseguirem. El trekking s’acaba a Rainbow Reach. Ens toca fer “dit” fins al parking on tenim el cotxe.  Es para una amabla senyora que resulta ser propietaria d’un motel proper. Per donar-li les gràcies, aquella nit anem a sopar i a dormir al seu motel. Ens senta molt i molt be un bon sopar i un llit normal. Demà un nou dia ben diferent!

Fiordland

Hem seguit el consell de la nostra amiga Txeca i decidim no seguir a les massses. No farem la típica visita a Milford Sound. Sinó que anirem a Doubtful Sound. És el segon fiord més gran de NZ (molt més gran que Milford) i molt menys conegut, fa pocs anys que es visita com a lloc turístic.

Agafem una llanxa ràpida que ens portara capa la costa oest. D’allà un bus i finalment el vaixell amb el que recorrarem tot el braç d’aigua, fins arribar al mar

El paissatge vist des del barco és espectacular. Veiem ocells inmensos i durant una bona estona ens acopanyen dofins que salten al nostre costat. M’emociono i tot!!

Després del dinar al barco, ens unim al grup de kayaks per fer una excursioneta remant. Els mosquits són força insoportables (he oblidat de posar-me el repel.lent de mosquits, però és que estem a l’hivern!! Qui hagués pensat què també hi ha mosquits a l’hivern?)

Cap al vespre arribem a l’inici del brac, on el mar s’obre. En aquell lloc tant especial hi viu una colonia de foques. La nostre “nature guide” ens explica que aquesta zona és l’escollida per procrear. Que macu…

L’endema, a les 6.30h, el baixell ja aixeca l’àncora i fa que tots ens despertem, no hi ha més remei. Val la pena, on ens trobem ara l’aigua es un mirall.

Durant 15minuts el capita del baixell apaga els motors, el deixa a la deriva i aconsegueix que tots estiguem en silenci. Una senació molt extranya. Nomes s’essent l’aigua de les cascades caure avall i algun ocell llunyà cantar. Realment una ambientacio del tot desconeguda per nosaltres. Natura en estat pur...

Direccio Nord amb una parada interessant

En Pere es un campió. Durant 2 dies seguits condueix la campervan, pel costat esquerra, amb una pluja constant i per carreteres que desconeix. Moltes gracies Pere J. Total, 2500km per NZ!

Aquests dos dies de carretera tenen una parada a Kaikura. Volem intentar, per segon cop, veure les balenes. Per segona vegada, no podrem fer-ho. Aquest cop no és pel mal temps, sinó perquè nosaltres decidim canviar de plans. Hem decidit què…. ens volem banyar amb els dofins! Sí! Hi ha una empresa, Dolphin Encounter, que coneix molt bé on es posen els dofins. T’hi prta i et dona 4 consells per a què els dofins s’acostin a tu. Què bé! Alla que anem!

Ens vestim amb el neopré, ens posen en una sala, veiem un vídeo de 40 minuts i finalment entrem en un bus (seguim amb el neopre posat, quin agovbo) i pugem al baixell. Una hora d’onades i més onades, fins que trobem els dofins. Quina emoció! Quina il.lusió! Que be! Aquesta alegria és la que expressen les 20 persones que estem en el mini barco.

Tothom es tira a l’aigua. Hi ha moltes onades. Tots anem amb olleres i tub, vaja pintes!. I a més… tots anem fent un sorollet molt absurd, que ens han ensenyat a fer per a què els dofins s’acostin a nosaltres. “Dofins! Aqui venim!!”

Dofins per tot areu, sorollet per tot arreu, tub ple d’aigua, cames del tio de davant que em toquen les meves olleres, em trec l’aigua del tub, un altre dofí, emoció, una patada del tio del darrera, no trobo en Pere, un altre dofí…

Voleu saber el resultat?......Despres de 20 minuts, la Bàrbara ja no pot més, surt de l’aigua, agoviada pel neopré què no em deixa respirar, super marejada. No em puc ni treure el tratge. La noia del barco m’ha d’ajudar. Em trec el casquet per respirar millor. Buf.. quina marejada i quin estrés… La noia em va insistint a que agafi un cubell de plastic per vomitar....

I jo penso.. sort que en Pere ho esta passant bé i quan sorti de l’aigua em cuidarà…Voleu saber el seguent episodi?

Al cap de 10 minuts surt en Pere de l’aigua. Estresadíssim i cansat de fer el sorollet dels nassos. Es treu el neopré tan ràpid com pot, agafa un cubell de plàstic i mira a l’"Horitzó". Bua!!! Pobre Pere, ell es troba pitjor que jo… vaig a  cuidar-lo.

Hem vist decenes de dofins. Una experiència que ni en Pere ni jo oblidarem, però no sabem per a quina de les raons.

Pere’s Last Day in NZ...

Aprofitem les ultimes hores abans d’agafar el ferri de tornada a Wellington per visitar un museu d'avions  de la Primera i la Segona Guerra Mundial. Què??? Sí,  és la gran afició "no coneguda" d’en Pere. Amb el museu se li passa el mareig dels dofins (ja era hora, pobre…).

El nostre recorregut s’acaba atravessant Blenheim, terra de vinyes i conegut per els seus grans vins. Un paissatge que ens fa deixar l’illa del sud amb bon gust.

L’ultim dia és com el primer, a l’aeroport de Wellington. Snif, snif…Adéu Pere, ens veiem a casa!